Què és l'estrès?
L'estrès és la manera com el cervell i el sistema nerviós reaccionen a situacions que perceben com a amenaçadores, ja siguin reals o imaginàries. Aquesta resposta, coneguda com a «lluita o fugida», està dissenyada per ajudar-te a afrontar el perill. No obstant això, quan l'estrès esdevé crònic, pot afectar profundament el teu benestar físic i emocional.
Estrès vs. Estrès postraumàtic
Tot i que tots dos estan relacionats, hi ha una diferència clau. L'estrès comú sol ser una reacció als reptes quotidians o a esdeveniments específics (com un examen o un problema a la feina). Generalment desapareix un cop s'ha acabat la situació estressant.
L'estrès postraumàtic, en canvi, és una resposta que s'activa després de viure o presenciar un esdeveniment traumàtic. En aquest cas, la resposta d'«atac o fugida» no s'atura. El cervell que ha patit el trauma pot romandre en un estat d'alerta constant, fins i tot quan el perill ha passat, la qual cosa porta a un estrès prolongat i a un conjunt de símptomes persistents que poden durar anys o fins i tot dècades i esdevenir crònics.
Com se sent l'estrès?
L'estrès i l'estrès postraumàtic es poden manifestar de diferents maneres en el cos i la ment. Podeu experimentar un o més dels símptomes següents:
- Símptomes físics: Tensió muscular, mal de cap, fatiga crònica, problemes digestius, ritme cardíac accelerat o dificultat per dormir.
- Símptomes emocionals: Irritabilitat, canvis d'humor sobtats, ansietat, tristesa o sensació d'estar desbordat.
- Símptomes cognitius: Dificultat per concentrar-se, problemes de memòria, pensaments intrusius sobre l'esdeveniment traumàtic o sensació de vigilar constantment.
- Símptomes de comportament: Evitar llocs o persones que et recordin el trauma, aïllar-te o sobreactuar en situacions quotidianes.
La connexió entre el trauma i l'estrès posttraumàtic
Per a aquells de nosaltres que hem patit un trauma, especialment de nens, el trauma no és només un record; és una experiència que s'ha gravat en el sistema nerviós. El nostre cervell ha après a percebre el món com un lloc perillós. Per tant, fins i tot els esdeveniments més petits o els desencadenants que semblen insignificants poden activar una resposta d'estrès desproporcionada.
Aquesta hipervigilància constant manté el cos sempre a l'aguait d'un perill que ja no existeix. Viure en aquest estat d'alta alerta és extremadament esgotador i pot fer-nos més vulnerables a l'estrès crònic, la qual cosa, al seu torn, dificulta la nostra capacitat de sanar i gestionar les situacions quotidianes.
